JORGE RAYA
Estudiante de Periodismo en la Universidad Cardenal Herrera-CEU. Sin experiencia pero con vocación. Aficionado del cine, la música, la literatura y el fútbol cuando es auténtico. Será por la inocencia de mi juventud, pero todavía creo en el buen periodismo.
Aparecen en todas las portadas, en todos los medios, en todos los telediarios. Y siempre son los mismos. Mas, Rajoy, Gallardón, Rigau, Wert, Durán i Lleida… La red arde cada vez que uno de sus nombres aflora por uno u otro motivo.
En los últimos tiempos, el tema catalán se ha situado en el epicentro del debate político nacional, ofreciendo una gran notoriedad mediática a todos aquellos personajillos oportunistas con ansias de protagonismo y profundas carencias intelectuales sin mayor preocupación que obtener votos y escaños con discursos partidistas y sin considerar las graves consecuencias que puedan acarrear sus actos para la, ya de por sí, dividida sociedad española.
¿Tan difícil resulta la convivencia entre dos lenguas en un mismo territorio? Ambas lenguas, tanto el castellano como el catalán, admirables, por cierto. Al fin y al cabo, el bilingüismo no debiera resultar un problema sino una excelencia cultural, un motivo de orgullo para aquellos que hemos tenido la suerte de crecer y hablar en ambas lenguas. Tan importante es respetar el castellano, lengua común a lo largo y ancho del Estado español –y compartido por 400 millones de personas en todo el mundo-, como obligatorio debiera resultar la defensa de las lenguas propias de cada territorio, ya sea euskera, gallego o catalán (o valenciano, mismo da que da lo mismo).
No quisiera dilatar todavía más este vehemente debate, pero las últimas noticias de carácter pedagógico que llegan desde Madrid no hacen más que alentarlo. Porque lo anunciado por el Ministro de Educación, José Ignacio Wert, tiene miga. A pesar de la radicalización y cabezonería de un amplio sector político catalán respecto al tema lingüístico, la reforma que pretende ser implantada en Cataluña (y en el resto de España) no tiene ni pies ni cabeza. Un ataque al bilingüismo en toda regla. Porque relegar, en el caso de Cataluña, el catalán a un segundo (o tercer) plano resulta algo más que una provocación. Supone el más amplio exponente de la descabellada ignorancia de aquellos que, al crecer en un sistema monolingüe, consideran que todos debieran seguir ese mismo modelo. ¿Tan complicado resulta comprender que en Cataluña se habla catalán, que en Valencia se habla valenciano, que en Galicia se habla gallego? Quién si no un hombre corto de miras podría cometer tal desfachatez. ¿O es que los valencianos, o los catalanes, o los gallegos, o los mallorquines, o los vascos no saben hablar y escribir en lengua castellana?
Pero esto no termina aquí. Me ha sorprendido y horripilado la reacción del Gobierno de Fabra al respecto: no han ofrecido ni un pero. Ni una ligera puntualización. Nada. Es más, lo han apoyado férrea y contundentemente. La política centralizadora del Gobierno español no se ha topado con la resistencia valenciana en ningún momento. Mi mente no alcanza a comprender cómo puede permitirse que nuestra lengua, el valenciano, no sea defendida tal y como lo hacen los catalanes. ¿No nos damos cuenta de que el valenciano está muriendo, de que cada vez son menos los valencianos que hacen uso de un idioma propio y con tantos siglos de historia? ¿Por qué no se realizan iniciativas para situar al valenciano a la misma altura que el castellano en la Comunitat? ¿Qué hay de Ausiàs March, o de Joanot Martorell, o de tantos nombres ilustres que vivieron, escribieron y murieron utilizando la bella lengua valenciana? El desuso de nuestra lengua está provocando que cada vez sean menos los valenciano-parlantes, y que los que lo hablemos en mayor o menor medida, lo expresemos de manera inexacta y con multitud de castellanismos.
No es cuestión de crear conflictos donde no los debiera haber pues, al fin y al cabo, las lenguas deben ser un vehículo de comunicación entre personas, y no una barrera que los distancie. Sin embargo, resulta lamentable que en tantos lugares de España sea complicado de asimilar que el bilingüismo no supone un problema para el Estado, sino un motivo de orgullo, un claro exponente de la multiculturalidad y amplísima historia de este país.
El valenciano debe estar en las escuelas, aparecer junto al castellano y también junto al inglés, pero con reformas como la planteada por el Ejecutivo, esta tarea resulta cada vez más escabrosa. Una verdadera concienciación ciudadana es necesaria para que la indiferencia y el desapego no terminen con una lengua como la nuestra.
REFLEXIONS SOBRE WERT I EL BILINGÜISME
Apareixen en totes les portades, en tots els mitjans, en tots els telediaris. I sempre són els mateixos. Mas, Rajoy, Gallardón, Rigau, Wert, Duran i Lleida … La xarxa crema cada vegada que un dels seus noms aflora per un o altre motiu.
En els últims temps, la qüestió catalana s’ha situat en l’epicentre del debat polític nacional, oferint una gran notorietat mediàtica a tots aquells personatges oportunistes amb ànsies de protagonisme i profundes carències intel·lectuals sense major preocupació d’obtenir vots i escons amb discursos partidistes i sense considerar les greus conseqüències que puguen comportar els seus actes per a la, ja de per si, dividida societat espanyola.
Tan difícil és la convivència entre dos llengües en un mateix territori? Ambdues llengües, tant el castellà com el català, admirables, per cert. Al cap i a la fi, el bilingüisme no hauria de resultar un problema sinó una excel·lència cultural, un motiu d’orgull per a aquells que hem tingut la sort de créixer i parlar en ambdues llengües. Tan important és respectar el castellà, llengua comuna al llarg i ample de l’Estat espanyol -i compartit per 400 milions de persones a tot el món-, com obligatori hauria de resultar la defensa de les llengües pròpies de cada territori, ja siga basc, gallec o català (o valencià).
No voldria dilatar encara més aquest vehement debat, però les últimes notícies de caràcter pedagògic que arriben des de Madrid no fan més que promoure’l. Perquè l’ anunciat pel ministre d’Educació, José Ignacio Wert, té molla. Malgrat la radicalització i caparrudesa d’un ampli sector polític català respecte al tema lingüístic, la reforma que pretén ser implantada a Catalunya (i a la resta d’Espanya) no té ni cap ni peus. Un atac al bilingüisme en tota regla. Perquè relegar, en el cas de Catalunya, el català a un segon (o tercer) pla és quelcom més que una provocació. Suposa el més ampli exponent de la desgavellada ignorància d’aquells que, en créixer en un sistema monolingüe, consideren que tots hagueren de seguir aquest mateix model. Tan complicat és comprendre que a Catalunya es parla català, que a València es parla valencià, que a Galícia es parla gallec? Qui sinó un home curt de mires podria cometre tal desvergonyiment. ¿O és que els valencians, o els catalans, o els gallecs, o els mallorquins, o els bascos no saben parlar i escriure en llengua castellana?
Però això no acaba açí. M’ha sorprès i horripilat la reacció del Govern de Fabra sobre això: no han posat ni un però. Ni una lleugera puntualització. Res. És més, li han donat suport fèrria i contundentment. La política centralitzadora del Govern espanyol no s’ha topat amb la resistència valenciana en cap moment. La meva ment no arriba a comprendre com es pot permetre que la nostra llengua, el valencià, no siga defensada tal com ho fan els catalans. No ens adonem que el valencià està morint, que cada vegada són menys els valencians que fan ús d’un idioma propi i amb tants segles d’història? Per què no es realitzen iniciatives per situar el valencià a la mateixa alçada que el castellà a la Comunitat? Què hi ha de Ausiàs March, o de Joanot Martorell, o de tants noms il·lustres que van viure, van escriure i van morir utilitzant la bella llengua valenciana? El desús de la nostra llengua està provocant que cada vegada siguen menys els valenciano-parlants, i que els que el parlem en major o menor mesura, ho expressem de manera inexacta i amb multitud de castellanismes.
No és qüestió de crear conflictes on no n’hi hauria d’haver. Al cap i a la fi, les llengües han de ser un vehicle de comunicació entre persones, i no una barrera que els distancie. No obstant això, resulta lamentable que en tants llocs d’Espanya siga complicat d’assimilar que el bilingüisme no suposa un problema per a l’Estat, sinó un motiu d’orgull, un clar exponent de la multiculturalitat i amplíssima història d’aquest país.
He decidit escriure el text en ambdues llengües, en valencià i en castellà. I no per nacionalisme, sinó per convicció. Perquè seria una veritable tragèdia que la llengua valenciana arribara a desaparèixer pel desús ciutadà i la desídia institucional. El valencià ha d’estar a les escoles, aparèixer al costat del castellà i també al costat del anglès, però amb reformes com la plantejada per l’Executiu, aquesta tasca resulta cada vegada més escabrosa. Una veritable conscienciació ciutadana és necessària perquè la indiferència i el desinterès no acabin amb una llengua com la nostra.
